Pàgines

Les hores de Penèlope

Diu que Penèlope teixia mentre esperava el retorn del marit heroi. Però què teixia? Teixia i desteixia, d'acord. Què deuria desteixir que ja no sabrem mai? I finalment: què li va deparar el destí al seu teixit? On és el tapís? Se'n van fer una bufanda els hereus? Un editor espavilat la va editar i la va vendre? De veritat que Homer era cec? O es tracta d'una metàfora per parlar de la ceguesa de l'escriptor, que escriu sense viure?

dimecres, 7 de setembre del 2011

Terror a la Cerdanya




Un vespre d'aviat farà un any em vaig posar a la web de l'Amazon i vaig comprar Las noches lúgubres, una novel·la estranya de l'Alfonso Sastre. Això passava al meu pis de Lleida. Pocs dies més tard, un transportista em telefona per concertar el lliurament i jo li explico que no sóc a l'adreça de la comanda, perquè resulta que estic treballant a Bellver de Cerdanya. Coses que li passen a una mestre intrí de primària a la delegació territorial de Lleida.
-Belver?
-Sí, Belver de Cerdanya, pero con elle, o sea con dos eles juntas. Un pueblo de la Cerdanya, cerca de Puigcerdà.
-Coño! -sento com remena coses, possiblement una llibreta o un plànol- ¿Y cómo lo encuentro a usted en Belver?
-No hay problema: de 9 a 5 más o menos me encuentra en la escuela. En la escuela del pueblo.
-Oquei! -i sento que mormola per a sí mateix:- Escuela del pueblo.

Aquell mateix dia vaig saber que a l'entrada de Bellver, l'Antonio Martín -el Cojo de Málaga- va rebre una ferida mortal mentre creuava el pont dalt d'un cavall. Pretenia ocupar Bellver amb uns quants milicians de la FAI. Martín dirigia la Comuna de Puigcerdà durant la revolució anarquista del trenta-vuit. M'ho ha explicat la néta del franctirador i jo me l'he mirada com es mira a una senyora més gran que hom mateix, i alhora a la néta d'un home que, sincerament, em sembla un assassí.

Uns dies més tard m'arriba el paquet. Una mà de cal·ligrafia poc destra prò bellament antiquada hi ha escrit Escuela del Pueblo, i jo per uns segons somio que Catalunya és una república socialista (vull dir socialista de veritat, no del PSOE), sàviament dirigida per un líder que -tot i català- recorda vagament l'Ernesto Guevara. Em perdo uns segons pensant qui podria ser aquest líder sense decidir-me per ningú en concret. Només decideixo que hauria fet empresonar cautelarment la cúpula de Convergència i el còpul d'Unió. I que faria afusellar en Mas, en Duran i tots els Millors junts, per a estalviar munició. Tu ja m'entens.


Recordo amb quin desfici vaig obrir el paquet, i amb quina parsimònia vaig tornar-lo a embolicar. Resulta que estava fent una classe de matemàtiques de quart de primària, i calia no perdre la concentració, el fil del discurs tan lleu i delicat que dus quan, a una colla de nenes i nens de deu anys (nascuts l'any 2000!) els expliques els rudiments de la divisió per més d'un nombre al divisor. I la cosa del residu, que és on rau la clau.

-Guarda-te'l i el comences a llegir al vespre, a la terrassa del Bar Nou mentre et fots un cafè amb gel -em vaig dir- El plaer serà terrible. Qui vol sortir a la pissarra i que no sigui la Judit, que ja sabem tots que en sap molt de dividir?

L'Alfonso Sastre diguem que fou el paradigma del realisme social del franquisme, i deuria sorprendre que s'embranqués en una novel·la de vampirs. Fins i tot l'Iker Jiménez el cita de vegades al seu late-show de comèdia de terror. Es va treure de la màniga una mena de vampir social, un personatge alhora metafísic i alhora del carrer, del carrer d'una ciutat gris, sota la bóta de Franco. Un personatge que és a l'arrel de la novel·la que provo d'escriure. És possible el fantàstic dins un marc de dictadura militar, obtusa, catòlica i trista? En Sastre diu que sí, i ho demostra tan bé que em meravella.

Aquella tarda mentre xarrupava el cafè amb gel del Bar Nou (els glaçons són de cafè congelat i sembla hi que cantin el àngels, oh Déu!) va arribar un moment que vaig deixar caure el llibre. Vaig aixecar els ulls a un cel cerdà de quatre nuvolets escassos i em vaig sentir novel·lista. Crec que és un dels moments de la vida en què m'ha semblat que quasi tot era perfecte. No sé quin conjur, quin déu, quina martingala esotèrica podrien tornar-me en aquell instant. Però juro que si ho descobreixo, viuré una volta i una altra en aquella tarda d'aquell dia. Posem-hi el disset de setembre del 2010.


Perquè tu encara eres viva, Roser, i perquè sabia que unes hores més tard sentiria la teva veu al telèfon. Però de vegades desconfio que mai sàpiga trobar el secret del retorn. En aquells dies parlàvem cada dia, i jo et retreia els teus laments, les queixes contínues perquè els metges no et feien cas, perquè exageraves els dolors, perquè no podem estar sempre gemegant. Com podia pensar que la Parca era tan a la vora teu, Roser? Com podia imaginar que tenies la dalla tan a frec de la nuca? No hauria evitat res però m'agradaria haver-te dit com t'estimava, com t'estimo. Potser és justament aquest rencor el qui no em deixa dormir en pau.

Despert enmig d'una nit llarga torno a llegir les pàgines de l'Alfonso Sastre. No hi ha hagut mai una vida feliç: buscar la felicitat ens aclapara i ens malmet. Ens vendríem la sang per quatre xavos. Ens la venem. I quan els tenim a les mans sabem que són quatre xavos, una misèria. Quevedo diu alguna cosa així com que ha trobat una certa pau dialogant amb els difunts.

Em miro la teva fotografia de quan eres una nena. El món no ha estat mai gaire bonic. Rere la paret que et fa de fons hi havia una guerra, i la van guanyar els feixistes. I poc després, mentre creixies, el vampir de l'Alfonso Sastre comprava la sang dels pobres per vendre-la als rics malalts. La comprava barata i, de fet, també la venia barata.



13 comentaris:

  1. És curiós com els llibres poden suggerir-nos més coses de les que porta el contingut. El trasbals vital va fer ballar aquest llibre (i al missatger!) que finalment va anar a la "Escuela del Pueblo", gran adreça quan estem acostumats a una macrociutat.

    Malgrat tot, per no gastar no gastaria ni un gram de munició per a matar a ningú. L'abolició de la pena de mort ha estat un gran pas cap a un món millor malgrat que els Millors ens ho posin cada dia pitjor.

    ResponElimina
  2. Galderich: naturalment la menció de l'afusellament és una llicència i un record dels temps del Cojo de Málaga, quan el país funcionava a base de fusells. No crec pas que ara per ara arrgelem res. Espero que s'entengui així, que si no em cauran al damunt una pluja de bronques.

    ResponElimina
  3. He llegit que Puigcerdà va ser molt revolucionaria en el 38. Com també en el seu dia va ser lloc d'enfrontament de Carlistes. El Cojo de Malaga m'ha recordat un cojo més de la transició, que anava amb croses trencant amb elles faroles i demés.
    Els records ens fan. La meva escena preferida de blade runner es quan el replicant mira les fotos de familia del detectiu, que no savem si també son falses, perquè era una forma de crear-se un passat

    ResponElimina
  4. Lluís,

    Assaborir un cafè amb gel amb glaçons de cafè ha de ser com tu dius un plaer. M'imagino que l'any 38 no estaven per a aquests petits plaers. És terrible saber que la vida aleshores valia menys que el que val un cafè amb gel al bar del poble.

    ResponElimina
  5. Aris: més que Puigcerdà revolucionària, va ser una columna de la FAI que hi va entrar i van organitzar la comuna més important de l'època, tret de les col·lectivitzacions de Durruti a l'Ebre. És un episodi que sempre s'ha explicat en negatiu, tot i que els historiadors reconeixen que amb la FAI va arribar l'educació i la sanitat universals a la ciutat de la Cerdanya. Una part de la història que si la llegeixes t'agradarà.

    ResponElimina
  6. A Sastre hay que leerlo. Yo tengo que leerlo. Un saludo, Lluís.

    ResponElimina
  7. Els apunts de llagrimer són de mal comentar...
    Escuela del pueblo, gran adreça.

    ResponElimina
  8. Joan: home, fer un apunt "llagrimer" potser no seria la meva intenció...

    ResponElimina
  9. Juan: el libro en cuestión me gustó mucho, pero el prólogo es de esos para recordar y retener.

    ResponElimina
  10. Es fácil, Lluís. Montas el texto en pdf, te abres una cuenta en scribd y zumbando. Yo tengo colgado este viejo libro de poesía. Avísame si subes algo.

    ResponElimina
  11. Juan: Pues nada, gracias. Lo probaré y si cuelgo algun texto te lo aviso. Salud!

    ResponElimina
  12. Gran novela de Alfonso Sastre, sí señor. Y por si no has tenido la suerte de que caiga en tus manos, "Nekrópolis", también de Sastre.
    JL

    ResponElimina
  13. Ah, coño, y "El lugar del crimen", igualmente de Alfonso Sastre, para mí mucho más grande, aún, como narrador que como autor de teatro.
    JL

    ResponElimina